¿Es posible tener NIE sin tener un permiso de residencia en España?
L’article 2 del RD Llei 9/2020 disposava que la força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció en les que s’emparen les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada previstes als articles 22 i 23 del RD Llei 8/2020, no es podrien entendre com a justificatives de l’extinció del contracte ni de l’acomiadament. És a dir, no era permès l’acomiadament derivat de les causes provocades per la pandèmia de la COVID.
Durant l’època de confinament, determinades empreses van optar per l’acomiadament de part de la plantilla, atesa la impossibilitat de garantir l’ocupació i la viabilitat de l’empresa, i davant la possible situació econòmica negativa que esdevindria pel futur tancament de negocis.
Hi ha diferents sentències dictades en casos d’acomiadament amb la concurrència de les circumstàncies abans exposades, però ens fixarem en les emeses per un jutjat social de Barcelona, que ha seguit el criteri que s’exposa a continuació.
En primer lloc, es desconeixia com es qualificarien els acomiadaments efectuats durant l’estat d’alarma i quines serien les conseqüències jurídiques. Doncs bé, a falta del criteri del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o del Tribunal Suprem, fins a la data, hi ha jutjats que han considerat que l’acomiadament s’ha de declarar improcedent i no nul, ateses les següents raons:
- Que no existeix obstacle que permeti predicar l’aplicació de la doctrina jurisprudencial consolidada sobre acomiadaments sense causa.
- La declaració de nul·litat ha de reservar-se per els casos més greus, expressament previstos a la Llei, especialment relacionats amb drets fonamentals.
- L’art. 2 de l’esmentat Reial Decret es limita a apuntar que les causes de força major o de caràcter econòmic, tècnic, organitzatiu o productiu derivades de la crisi de la COVID que podrien justificar un ERTO, no es podrien entendre com a justificatives de l’extinció del contracte.
La conclusió final del jutge, amb aquestes circumstàncies, és que un acomiadament sense causa és improcedent i no nul.
Tanmateix, en altre cas d’acomiadament sense causa, originat per la pandèmia, i en aplicació del Conveni 158 de la OIT, va ésser sancionat amb la improcedència, es va condemnar a l’empresa o bé a la readmissió del treballador amb l’abonament dels salaris de tramitació, o bé al pagament d’una indemnització fixada en 60.000 euros, que no era la que corresponia segons l’Estatut dels Treballadors, però que va ser fixada pel Jutge com a mesura dissuassòria,en aplicació del Conveni 158 de l’OIT.
Entradas relacionadas
